Dilluns al matí em va trasbalsar la notícia de la mort del pintor Josep Malats. Quan estàs convalescent d’un problema de salut que t’impedeix fer la vida que feies, sempre penses que quan hi podràs tornar trobaràs el món intacte esperant-te. Però a la vegada, també penses que ha passat el temps, que ja són tretze, catorze, quinze mesos. Que no saps quants mesos més et falten. Aleshores rumies que en aquella muntanya hi hauran obert un camí, que hauran tallat aquells arbres, que ja no existirà aquella botiga o que potser no trobaràs aquella dependenta que et despatxava. És una perspectiva optimista, en el fons: la idea és que hi tornaràs, amb el mal menor del camí, els arbres, la botiga o la dependenta.
M’agraden els bars on s’hi barreja gent de diverses edats. Per això, quan vaig començar a anar a la Taverna del Pirata de Llançà, m’encantava trobar-hi sempre el pintor Malats, que ens portava vint anys als més ganàpies. Els cabells llargs, la barba curta, vestit de negre, amb barret, sempre fumant, sempre el veies que parlava amb algú molt més jove que ell. Acostumava a seure en un racó, on hi havia uns coixins, com si fos un paixà. La gent anava passant i s’asseia una estona al seu costat. No hi vaig parlar mai, més enllà de quatre paraules al bar Carajillo. La gràcia de Llançà és que, a diferència de Cadaqués o el Port de la Selva, no hi has de fer el posat de l’artista. No et trobes ningú del gremi, no has de fer cap paperot: durant molts anys ningú no ha sabut que escrivia. Malgrat el vestit negre, en Malats tampoc no feia el pintor. Parlava, bevia –no crec que begués gaire–, escoltava les rumbes de Joaquín el gitano o d’Els Delai. De tant en tant sortia a fumar i a fer-la petar amb l’un o l’altre. A l’hotel Gri-Mar hi exposava cada any la seva pintura, que havia evolucionat de l’expressionisme a un surrealisme empordanès una mica aninotat i, més endavant, a un paisatgisme idealitzat i fauvista. Però això tampoc no era el més important.
Una de les darreres nits que vaig anar a la Taverna del Pirata va ser un divendres de finals de setembre de fa dos anys. M’havia quedat a escriure a Grifeu tota la setmana, la Cris acabava d’arribar de Barcelona, havíem anat a sopar al Pacu Pacu i, després, de copes al bar de la Marina. Era el momentazo, que en deia la Cris. Actuava un paio que es fa dir Boris Michael. Hi vam anar sense gaire convicció, perquè no el coneixíem, i vam riure moltíssim. Fa una paròdia de música disco, molt poca-solta i estripada. Ell i la noia que l’acompanyava cantaven disfressant-se. Quan van acabar, vam estar mirant com desaven les banyes de cérvol vermelles i les ulleres de sol gegants. Eren com dues canalles que endrecen les joguines. En algun moment de la nit, va aparèixer en Malats amb l’altre pintor de Llançà, Carles Bros, que és l’home que ha entapissat el món de sardines, que no tothom ho pot dir. En Malats estava tristot, algú li va preguntar què li passava i vaig sentir que deia una mica teatralment: “És l’estiu, que s’acaba”. És l’hivern, Malats, l’hivern! Quina pena.
Els cabells llargs, la barba curta, vestit de negre, sempre fumant, sempre el veies que parlava amb algú més jove
19 abril 2018 La Vanguardia – Julià Guillamon