13/7/12 Josep Pérez – Hora Nova
El pintor llançanenc Josep Malats inaugura dissabte a l’Hotel Gri-Mar una exposició en que mostra els seus darrers treballs
De la mateixa manera que la verema es fa durant la primera tardor i la neu arriba als cims a meitat de novembre, ala Mar d’Amunt hi ha una cita ineludible que sembla marcada més pel cicle de la natura que pel calendari d’actes culturals. Es tracta de l’exposició de pintures que Josep Malats presenta temporada rere temporada a l’Hotel Gri-Mar.
La cita és el proper dissabte, a les 19.30 h, i aquest és el moment que tradicionalment serveix per descobrir que ha donat de si l’estudi de l’artista durant els mesos hivernals.
Malats és, amb el permís de Martínez Lozano, i si es potdir d’aquesta manera, “el pintor” d’aquella patr de la contrada. Establert a Llança des de la infància (tót i que va viure durant la joventut uns anys a Barcelona) i membre actiu de la vida social del poble, gaudeix d’un públic fidel com pocs. Són molts els veïns i estiuejants habituals que tenen, com a mínim, un Malats penjat de la paret, i que esperen l’arribada d’aquest moment per engrossir la seva col·lecció.
La raó és ben clara. Malats pinta Llança. Sempre. Sistemàticament. Els seus colors, els seus paisatges, la seva llum. Això últim sobretot. La seva llum. Les marines protagonitzades per un cel blau resplendent, net per la tramuntana amb l’horitzó retallat per l’Albera o el Castellar, els pins a tocar de mar o els pescadors recent desembarcats a la llotja, són motius habituals.
I si la pregunta és: que ha sortit del seu estudi aquest hivern? Que veuurem al Gri -Mar? Doncs una trentena de pintures barreja dels dos estils que l’han caracteritzat als darrers anys. D’una banda, una figuració que, amb els motius abans esmentats,destaca per ser minimalista i lluminosa. I de l’altra, una mena de reformulació d’aquests motius d’aires cubistes o geomètrics. Ell, fent gala de la ironia habitual, diu que barreja boleros i rock. Com un músic capaç d’interpretar dos tipus de repertoris i embutxacar-se així tota la parròquia.
Cal recordar sobre Malats quelcom que sempre sobta descobrir, i és que un paisatgista consumat com ell mai planta el cavallet al carrer. Ans al contrari, sempre pinta a l’estudi i de nit. Així, podríem dir que el que es plasma damunt de la tela, no és la realitat, sinó la realitat vista amb ulls de Malats. Cosa que, atès el seu poder de convocatòria, podem dir que agrada i convenç.
I és que si per alguna cosa es caracteritza l’exposició que s’inaugura dissabte és per la massiva presencia de públic generalista, és a dir, de seguidors i de compradors, i no dels membres habituals de la cultura que volten d’una inauguració a una altra i que, més enllà del comentari afortunat, rarament tenen la intenció de comprar quadres. No és això el que voldrien tots els pintors?